dimarts, 21 d’octubre del 2008

Per molts anys JOVE.CAT

JOVE.CAT celebra un any. Amb 600.000 visites, aquest portal, impulsat per la Secretaria de Joventut, ha recollit el dia a dia dels joves, a través de les notícies d'actualitat i d'un ampli ventall de recursos i d'informació pràctica i actualitzada.

Un any després del naixement, el JOVE.CAT s'ha consolidat com una font imprescindible d'informació per als joves. Així ho constaten les dades: el portal rep una mitjana de 1.500 visites diàries, i les informacions en matèria d'habitatge, treball, educació i formació, i vacances i estades han estat les més consultades pels usuaris.

Un món de recursos

A més de les notícies i de l'agenda de recomanacions setmanals, el JOVE.CAT conté un ampli ventall d'informacions, organitzades en dotze àmbits temàtics diferents. Aquestes dotze seccions apleguen una gran quantitat de recursos i serveis sobre habitatge, treball, educació; economia, cultura i tecnologia, vacances, salut, participació i solidaritat; convivència, esports i medi ambient, i donen respostes a qüestions tan diverses com els passos que cal seguir a l'hora de trobar pis per Internet; matricular-se a la universitat; fer-se un pírcing o un tatuatge amb garanties o reciclar un ordinador que ja no fem servir, per posar-ne alguns exemples. Alguns dels temes més interessants pels joves s'amplien a la col·lecció de dossiers especials i són recollits al butlletí setmanal.

Durant aquest primer any, els internautes també han pogut gaudir de 'la foto del dia', una selecció de les millors instantànies dels participants del Fotoconcurs, que anualment organitza el Carnet Jove, i que apareixen just a la pàgina d'entrada del portal.

Algunes curiositats

El pic més alt de visites s'ha registrat els mesos de maig, juny, juliol i setembre d'aquest any, i la notícia més visitada de tots aquests mesos d'existència és 'L'hora de triar la carrera universitària', publicada el 8 de juny passat. El moment de la setmana en què més gent es connecta al portal és, segons les estadístiques, el dimecres a les dues del migdia i la durada mitjana de cada visita sol ser d'uns dos minuts. Durant tot aquest temps, a més, el servei d'assessorament en línia que incorpora el portal des de fa sis mesos ha tramitat de manera personalitzada mil peticions dels usuaris, majoritàriament sobre formació, treball i habitatge.

JOVE.CAT és un projecte de la Secretaria de Joventut del Departament d'Acció Social i Ciutadania, en col·laboració amb la Direcció General d'Atenció Ciutadana, que espera complir molts anys més.

(extret de jove.cat 22/10/2008)

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Barcelona... una puta de luxe

Un altre punt de vista sobre la ciutat on vivim...


via NEGRO SOBRE BLANCO by Santiago Miró on 10/8/08


Ana S. Pareja, coordinadora editorial de Melusina.

“Odio Barcelona” (Edt. Melusina) es el título de un libro escrito por una docena de jóvenes en la ciudad de Barcelona, en la que (mal) viven. Es la urbe que han visto del otro lado de la estampa acostumbrada. Doce relatos ensayísticos que denuncian las miserias de la capital catalana, su desnaturalización, la invasión del turismo, las actitudes incívicas o la dictadura del diseño. Al alcalde se le tilda de “pelopolla”. Y a la ciudad que gobierna se le califica de “creída” y hasta de “puta de lujo”.

El libro lleva casi tres semanas en el mercado y ya ha levantado cierta polémica. Algunos críticos dicen que su prosa deslenguada es todo un ejercicio de plausible y necesaria irreverencia. Otros, sin embargo, lo entienden como un recurso facilón para vender libros como rosquillas. Un libro que ha sentado muy mal al Consistorio. “Nos consta –declara la coordinadora editorial, Ana S. Pareja– que, en ciertas páginas web ligadas a esta institución, se están realizando comentarios contrarios al libro. Se nos reprocha haber utilizado la palabra Barcelona en el título. Pero, gracias a ese logo, a esa marca y a la polémica suscitada, el libro se está vendiendo bien. La editorial ha apoyado el lanzamiento con un vídeo promocional que no tiene desperdicio, en el que los autores lanzan, metafóricamente hablando, una bomba contra la ciudad en la que viven”.

“La prostitución de baja estofa –comenta Eloy Fernández Porta, que cierra el libro con el capítulo “Odio”– se vende al cliente; pero, a medida que el producto asciende, es el consumidor quien se vende. Barcelona es una puta de lujo y ya no necesita meterse en la cama con nadie. Sin embargo, todo el mundo (en el alcance global del término) pretende haberse acostado con ella y conocerla, aunque sea a través de conversaciones noctámbulas. Eso es lo que la hace mundana".

“Barcelona putea –señala Llucia Ramis– en todos los sentidos. Prostituye desde que se hizo un nombre, desde que se convirtió en una marca equiparable al conejito Playboy. Pero también jode. Quien se deja penetrar por ella lo hace con gusto, se siente privilegiado, considera que forma parte de un club selecto que nada tiene que ver con la sodomía. Y pide más”. Para esta coautora del libro, Barcelona se ha convertido en la gran madame vendida al mejor postor, rendida a los mimos de otros, pero no de los propios ciudadanos. Y no duda en atacarla sin tapujos: “El imperativo ‘fashion’ acaba haciendo mella en nuestra dama […]. El objetivo es quitarse alguna que otra arruga, pero, ya en el quirófano, los especialistas se toman la libertad de ir más allá y le practican una lobotomía completa”.

Carol París, otro de los autores que la describe, dice: “Barcelona es una ciudad con miedo, un recelo a lo inesperado, al desconocido, al golpe a traición ¿De qué tenemos miedo? ¿De lo mismo que somos?” Y Hernán Migoya: “Ella (BCN) se deja hacer. Le prometieron que la pondrían guapa, y permite que la perforen, que la destripen, que la entuben, que la ensanchen feamente por los tres costados que no limitan con el mar. Nadie se queja [...]”.

Mañana, jueves, a las 19 horas y media, se presentará el libro en Barcelona. Será en el Bar Electric y en la fiesta puede haber alguna chispa o cortocircuito disperso y no controlado.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Brúixola

Vaig perdre la brúixola un matí qualsevol.
Quan de sobte, al posar el peu a terra,
no sabia on era el nord.
Em vaig plantar davant del calendari
i els dies tots eren igual:
els damunt i els de més avall.
I fou, quan de sobte, vaig trobar un forat al meu costat
i una taca a la camisa,
i un futur arremangat.
...

dijous, 4 de setembre del 2008

Queda clar quin dia és, no?


Que arribi ja, demà!!!

dimecres, 3 de setembre del 2008

Més sobre el Facebook

Com que totes les opinions són bones i totes les veus s'han d'escoltar. Trobo just publicar aquest article sobre un detractor del Facebook.
Com a mínim fa pensar i alhora aporta dades sobre el seu origen que, com a mínim, jo desconeixia.

Qué hay detrás de Facebook? Tom Hodgkinson · · · · · 10/02/08

http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=1665


El entusiasmo de la comunidad de inteligencia estadounidense por la innovación en alta tecnología después del 11-S y la creación de In-Q-Tal, su fondo de capital de riesgo, estaban en 1999 anacrónicamente vinculados a este artículo. Como el 11-S sucedió en 2001, no pudo haber provocado la fundación de In-Q-Tal, dos años anterior.


Desprecio Facebook. Su enormemente exitoso negocio americano se describe a sí mismo como “una utilidad social que le conecta con la gente de su alrededor”. Pero me resisto a él. ¿Por qué necesitaría yo un ordenador para conectar con la gente que me rodea en esta Tierra de Dios? ¿Por qué debería mediar en mis relaciones una pandilla de supercretinos en California? ¿Qué hay de malo en el bar? ¿Conecta realmente Facebook a la gente? ¿No nos desconecta más de lo que nos conecta, al limitarnos a enviarles por el ciberspacio notas agramaticales y fotos divertidas, mientras nos encadena al escritorio en lugar de hacer algo placentero como hablar, comer, bailar y beber con las amistades? Un amigo me ha dicho recientemente que se pasó en el Facebook un sábado por la noche, solo en casa y bebiendo en el escritorio. Que imagen más triste. Lejos de conectarnos, el Facebook realmente nos aisla en nuestros lugares de trabajo.

Facebook alimenta también una suerte de vanidad y engreimiento en nosotros. Si cuelgo un retrato mío en la lista de mis cosas favoritas, puedo construir una representación artifical de quién soy para conseguir sexo o aprobación (“me gusta Facebook”, me dijo otro amigo, “conseguí echar un polvo”). También incentiva una competitividad inquietante entre las amistades; parece que, con los amigos, hoy en día la calidad no cuenta para nada y la cantidad es la reina. Cuantos más amigos tiene, mejor es usted. Es usted “popular”, en el sentido que gusta a las escuelas superiores americanas. Como prueba, la portada de la nueva revista Facebook de Dennis Publishing: “Cómo doblar su lista de amigos”.


Parece, sin embargo, que estoy muy solo en mi hostilidad. En el momento en que escribo, Facebook dice tener 59 millones de usuarios activos, incluyendo a siete millones en el Reino Unido, el tercer mayor cliente después de los EEUU y el Canadá. Esto es, 59 millones de bobos, todos los cuales han dado la información sobre su carnet de identidad y sus preferencias de consumo a una empresa americana que no conocen en absoluto. Ahora mismo dos millones más se unen cada semana. Con la tasa actual de crecimiento, Facebook tendría más de 200 millones de usuarios activos el año próximo por estas fechas. I predigo incluso que esta tasa de crecimiento se acelerará durante los próximos meses. Tal y como dice su portavoz, Chris Hughes, “le es inherente extenderse a donde sea difícil deshacerse de él”.

Todo lo dicho sería suficiente para hacerme rechazar para siempre Facebook. Pero hay más razones para detestarlo. Muchas más. Facebook es un proyecto bien financiado, y la gente que lo financia, un grupo de capitalistas de riesgo de Silicon Valley, tiene un pensamiento carente de toda ideología, anhelante de extenderse alrededor del mundo. Facebook es una manifestación de esta ideología. Como PayPal antes de él, es un experimento social, expresión de un tipo particular de libertarianismo neoconservador. En Facebook es usted libre de hacer lo que quiera mientras no le importe que le bombardeen con los anuncios de las mayores marcas del mundo. Como con PayPal, las fronteras nacionales son cosa del pasado.

Llegir més....

dimarts, 2 de setembre del 2008

Les xarxes virtuals s'estenen

(extret de jove.cat - 02/09/08)

Mentre Facebook, una de les xarxes socials en línia més populars, supera els cent milions d'usuaris actius, Fotolog arriba als vint milions de membres. L'auge d'aquestes xarxes és imparable.

Des de novembre de l'any passat, Facebook, una de les xarxes socials líders d'Internet, ha duplicat el nombre d'usuaris i ja ha superat els 100 milions de membres. Així ho anunciava el seu fundador, Mark Zuckerberg, a través de la mateixa xarxa. Aquest servei, que va néixer el 2004 per millorar les relacions dels estudiants de Harvard, s'ha estès amb molta rapidesa entre els internautes d'arreu del món. Tan és així que ja iguala el nombre de membres de MySpace, una altra de les xarxes socials més populars que havia superat la xifra dels cent milions de membres ara fa dos anys. Amb tot, el creador del Facebook matisa que els seus càlculs s'han fet tenint en compte només els membres actius.

Un món d'aplicacions

L'èxit sense fre d'aquesta plataforma pot explicar-se especialment per les aplicacions de què disposa. Publicar un perfil personal i compartir missatges amb amics i coneguts, difondre apunts d'un bloc propi, crear grups en funció de les afinitats, trobar vells companys i compartir fotografies, vídeos i cançons són només una petita part de les possibilitats que aquesta xarxa permet. A més, des de fa mesos, Facebook compta amb una versió en català i amb una part del codi intern obert perquè els usuaris es converteixin en desenvolupadors.

Fotografies en xarxa

D'ençà que es va crear l'any 2002, internautes de tot el món han compartit més de 600 milions de fotografies a través de la xarxa social Fotolog. Tan és així que avui és la quarta xarxa social més activa del món, amb vint milions d'adeptes. La clau d'aquest creixement ha estat la possibilitat dels usuaris de publicar els seus blocs fotogràfics, fer i rebre comentaris i posar enllaços a altres fotoblocs. Fotolog, que compta amb una versió en català, és una de les plataformes per publicar fotografies més esteses, però n'hi ha d'altres també populars especialment entre el jovent, com Photoblog, que té moltes prestacions i també una versió en català.

Més informació

dimecres, 27 d’agost del 2008

dilluns, 18 d’agost del 2008

No és el títol d'una novel·la

Diumenge 27/07/08 - De Mallafré a Saboredo

Ens llevem amb més son de la que ens vam anar a dormir. Cap dels tres ha aclucat massa l'ull. A La Pobla és festa major i els 300 metres que distancien entre casa el Sergi i el ball a la plaça són massa curts. A les sis ha acabat l'orquestra (potser era un grup però orquestra queda més de festa major, trobo) i a les set ja estem de peu.
Últim retocs a les motxilles, cotxe i cap al pàrquing d'Espot. Escoltem música. No hem dormit però estem contents. Deixem el cotxe, són gairebé les deu del matí, agafem pals i pugem fins a Sant Maurici.
Refugi de Mallafré. Aquí comença la ruta, recollim forfaits i la gorra, ens diuen que a Amitges ens donaran mapes i els sacs. I ara si... ja hi som!!! Comencem a esbatanar ulls que ja no aclucaran verdor fins cinc dies després. Pujar a Amitges se'm fa pesadíssim, coi de pujada!! i coi de Marta, com tresca!!! ja podia dir ja que l'hauríem d'esperar... i resulta que ens passa la ma per la cara a la primera de canto!. Sergi... ens hem fotut grans!!!???
Descans a Amitges i cap a Saboredo. Parada i fonda a les 4 de la tarda.
Saboredo... doncs és el Refugi més rústic-mústic. Amb un Guarda curiós en la forma, oportú en les paraules, cuinar virtuós, manetes i que escolta IcatFM. Amb un paisatge fantàstic i tranquil que ens brinda l'oportunitat de banyar-nos i fer migdiada vora el llac. I ... tres burros i un gos preciós.
Som pocs i fem tertúlia tots després de sopar, vèiem acabar-se el dia, apropar-se la boira i... els mosquits! Sort de la manta, eh??

Dilluns 28/07/08 - De Saboredo a La Restanca
Tenim tema per parlar tot el dia i tot el que queda de setmana! i surto de Saboredo que salto enlloc de caminar. Però les forces en minven, poso dos cops el peu en mig del fang i se m'enfonsa la cama fins al genoll, he de caminar amb una sabata i una espardenya (literalment) i abans d'arribar a Colomers m'agafa la primera i única pàjara! m'agobio i no puc. Fem un petit recés, vora el refugi ens mengem el pic-nic que amb més carinyo que consistència ens ha fet el Julián. No tinc ni gana.
Passem el Port de Calders i més endavant el Coll de Crestada (sota els peus de l'imponent Montardo). I davallem cap a La Restanca... i pedres, i pedres i quan sembla que ja hi arribes, més pedres, i més baixada i més pedres... i el desgast mental de que l'endemà s'ha de refer aquesta hora i mitja de camí. Tinc ganes d'arribar ... porto dos nits sense dormir i un gairebé sense menjar.
A La Restanca hi ha molta gent 80 persones!! una generació de gent... al costat de Saboredo això és les Rambles... i només hi ha una dutxa (freda, és clar!). La Marta i jo ens solivantem i ens banyem mig en boles al Lac dera Restanca (2010 m) està gelada!!! cridem, riem i muntem algun petit xou.
I jo... a les 20:20 ja dormo.

Dimarts, 29/07/08 - De La Restanca a l'Estany Llong
Avui és Santa Marta... i quin dia que l'hi espera! Sobre el mapa és el recorregut més llarg amb el Contraix de regal!
Ens llevem amb boira i tot i anar cautelosos i amb els ulls expectants ... ens acabem perdent... no vaig pensar ni res en els consells d'endur-nos un GPS!!! (merci Pasqual!) cosa que, evidentment,no vam fer! De fet, vam acabar malbaratant un parell d'hores... ja que vam descobrir que havíem donat el tomb sobre nosaltres mateixos i havíem tornat enrere... ja semblava estrany que el sol donés tantes voltes en tant poca estona!
aissss el Contraix com vaig patir... a l'alçada de les llàgrimes del O'Cebreiro (2005) vaig cridar amb veu alta "que jo no havia vingut al món a fer hits"!!!!! :)
A les vuit del vespre estabornits de cansament, bruts i suats sopem a l'Estany Llong... la gent ens mira... pobres desgraciats...pensen. Venim del Contraix... pensem.

Dimecres, 30/07/08. D'Estany Llong a Colomina.
Etapa curta, fàcil, divertida i maca. Recordo això. És el nostre dia de descans. Ens ho mereixem. La Marta torna a agafar la directa...i el Sergi no parar d'olorar la proximitat a la seva terra i ara, que se sap amb bateria, es torna boig amb la càmera.
Recordo el refugi, de fusta, amb les finestres rosa... bonic i tot. Som els primers d'arribar, tenim el privilegi d'una dutxa calenta i neta! Mengem, bevem, parlem, riem, ens avorrim, fem fotos, i juguem al parxís. A fora fa un vent de mil dimonis (el vent venta, ho sabíeu?).
Una mica abans de sopar arribem dos nois que havíem conegut, gairebé esporàdicament a Saboredo, sopem plegats i riem, riem com bojos i ens fem amics com si ho fóssim tota la vida i surt la que quedarà com la frase dels Carros "no se notó en Saboredo"*. I acabem la nit contents i mig entonats de vi i moscatell. Estem a 2415, com si fóssim al cel. Ens sentim contents i ens sabem feliços.

Dijous, 31/07/08 - De Colomina a Mallafré
Les sensacions de les darreres etapes tenen aquella cosa de contradicció. Inicies una travessa per poder-la acabar i just quan l'acabes ja enyores ... fins i tot el pes de la motxilla.
Sortim de Colomina una mica abans de ls 8 del matí, un cop passem la Collada de Saburó (que la Marta, la punyatera, la puja rient!!! serà possible!!!) tot fa baixada. Torna a ser una etapa (com totes) que fa embadalir, de Colomina a Blanc ens acompanyen: l'estany de Colomina, de Mara, de Saburó, de Cap de Port, de la Llastra, Negre de Peguera, de la Coveta, de Trullo i de Tort de la Peguera.... un espectacle!.
Tornem a Mallafré, per la pista, cap cots, contents i tristos, se'ns fa massa llarg. I arribem a Mallafré i ... s'ha acabat!

I com aquell dia ... avui 20 dies després enyoro la muntanya, el Sergi i la Marta, el sac, les frases cèlebres, no tenir cobertura al mòbil i saltar de cop quan entrava un missatge, no mirar-me al mirall, dormir arreplegats i riure, caminar i xerrar.

(* Aclareixo: "No se notó en Saboredo" no és el títol d'una novel·la. És la frase que explica una situació divertida, curiosa, maca i que sorgí en un moment de complicitat a 2500 m... allà a la muntanya)

dimecres, 23 de juliol del 2008

Àngel de la guàrda... dolça companyia


Dilluns tarda, molta i molta dispersió. Fruit d'un cap de setmana intens amb l'acumulat de tot el mes. Em noto a mi mateixa atabalada (esgarrifa't com em veuen els altres) última setmana abans de vacances i moltes, moltíssimes coses per fer!.
El dia ha estat improductiu, no avanço surto al carrer, vaig cap la bici.... LA MARE QUE ELS VA PARIRRRR, em trobo el candau que és una U en forma de S! algú m'ha intentat prendre la bici (grrrr!), no ho han aconseguit. Intento que la S torni a la U però tot i això la clau no gira...moments de 'i ara què'! Sona el telf, és l'Albert, abans que digui holeee li aboco de raig l'estat deplorable de la meva U. Llança una solució: truca a l'Urbana que te'l trencaran. Anem a córrer i ja no hi penso més.

Dimarts matí, truco a la Urbana, els hi explico el cas, em diuen que OK, però que necessiten un comprovant que la bici és meva que quan el tingui la patrulla vindrà. Eureka!! per una vegada guardar papers serveix per algo. El matí no és massa productiu però plego al migdia per dinar a casa i agafar la garantia de la bici. Aprofito i faig una mica de migdiadeta.
Torno avall, truco a la Urbana, els hi torno a explicar i em diuen que si vull la lluna en un cove (com?), que ells no fan aquest servei i que truqui a un serraller. Em cago literalment amb tots els sants del calendari!!! i ara ja em començo a posar nerviosa de veritat. Ho torno a provar no fos cas que el que ha agafat el telèfon sigui l'últim tonto i no s'enteri. Me l'agafa una noia i em diu el mateix però més fineta (és que som més delicades les noies, òstia!).
Se m'acut que al costat de la feina hi ha un serraller, hi vaig i li explico i em diu que ni hablar! que a la via pública només hi actua la Urbana! Collons, penso, on és la càmera oculta??!!. Torno a trucar a l'Urbana em surt el pàjaro del primer cop, li dic el que m'ha dit el serraller i... encara riu ara!!! Molt amablement em dóna el telèfon del gremi de serrellers i em diu "saps que, pregunta-ho al gremi i ja veuràs el que et diran"! Truco al gremi d'aquesta gent! efectivament estan compixats amb la Urbana m'envien un serraller... val 60€!!!! s'han tornat tots locos o què!!

Ara ja tinc una mala llet considerable... li pregunto al Ricard que puc fer.. i em diu si tinc una radial!! una radial????... espera que ho miro al bolso!!! homeeeeeeeeee iaiiiiiiiiiiiiii!.
Penso amb la Marian (sempre te solucions per tot) la truco li explico i m'aboca la cavalleria per sobre em diu que segur que tinc algú que em pot ajudar... Jo vull que m'ajudi ella!! però claroooo no te radial i a més te una contractura que no s'aguanta, jo no paro de queixar-me i ella casi que m'avia els gossos "si tan et preocupa paga els 60€ i queda't tranquil·la". Penjo i penso que m'acaba de fotre un avento espectacular... això només t'ho diu una germana o una amiga que casi ho és.
Em passo el vespre picant i repicant pensant que alguna cosa he de fer.... però no vull pagar 60€ a un serraller-mangui-compixatamblaUrbana.

Dimecres matí, arribo tard a la feina. L'Àngels em truca i em diu que ahir va ser una mica seca, riem de la conversa xunga que vam tenir .... ella mig malalta i jo atabalada per una U en forma de S. Mentre... em venen dos operaris i em diuen "encaixa tot el que tinguis que us canviem d'espai", només faltava això.... un trasllat!!!... però fer caixetes m'encanta i mentre endreçava, guardava i llençava.. no he pensat més amb la U en forma de S.
Dino amb la Míriam (moltes dades per actualitzar!) parlem de tot, i de tots, i de totes i al final de la conversa apareix el tema del candau.... I de cop...el cap li bull i busca una solució ràpida: ens mirem la bici i se li ocorreix que, a casa seva, el seu pare pot tenir una eina que ens serveixi.
Mentre ens la mirem ve el senyor de la botiga del davant... "yo lo vi todo! era un yonky con una barra de hierro que quería robar-te la bici para venderla. Tienes la bici porque yo lo paré"... un altre àngel de la guarda. La Míriam i el Javier marxen a Corbera, truquen al cap d'un rato.. te una radial però necessitem una toma de llum en menys de 10 metres, investigo si n'hi ha... si!
Nou de la nit.. al carrer Rocafort, passem un fil de llum, enxufem la radial a una toma de terra del DOGC i tallem mitja vorera, casi entrapussa una dona i ens cau! La radial comença a donar voltes, el Javier traba la U i.... comença a saltar espurnes per tot arreu (castell de focs per acabar tan il·lustre jordana!) i de cop... clak! es trenca la U en forma de S.
Ja torno a tenir bici!

(moraleja... cuida tots els teus àngels de la guàrda, espontanis, malats, divertits o eficients sempre hi són)

Merciiiiiiiii!!

diumenge, 20 de juliol del 2008

dimecres, 9 de juliol del 2008

Cd ESTIU 2008

Ja el tenim aquí!

es reparteixen exemplars prèvia demanda :p

dijous, 3 de juliol del 2008

Sancti Jacobi...

"...convenientibus, authenticas visitationes litteras expediat, omnibus et singulus prasentes inspecturis, notum facit: Mariam Inmaculatam Garsaball hoc sacratissimum Templum pietatis causa devote visitasse. In quorum fidem praesentes literas, sigillo ejusdem Sancte Ecclesiae munitas, ei confero. Datum Compostellae die 27 mensis Junii anno Dni 2008".



El dia que arribes a Santiago, la motxil·la pesa una mica menys, ha costat també menys llevar-te, i el camí és fa curt, cada cop més curt..
Com l'altra vegada vaig entrar a la Praza do Obradoiro amb la la pell de gallina, més feliç que mai i amb ganes de continuar caminant i caminant.

I de cop... s'ha acabat.

I quan t'asseus a terra i et treus els mitjons plens de pols, intentes recordar els mals moments, el cansament, aquelles estones en què et qüestiones perquè ho fas, el genoll de l'Anna, les picades de puça, els roncs dels albergs... els compeeds i el radiosalil... . i per molt que ho intentis no ho penses, només tens una sensació de fortalesa i que ets sents bé i que sobte ho comences a enyorar...


dijous, 19 de juny del 2008

Buen camino, peregrino

Vaig fer el Camino de Santiago, per primer cop, l'agost de l'any 2005. Fruit d'una sèrie de circumstàncies curioses, dos caps una mica desconeguts, un de l'altre, i immadurs, ambdós, va sorgir la idea de fer el Camino amb bicicleta i des de Roncesvalles.

Les sensacions al fer-lo van ser moltes... molta calor, molt d'esforç, molta gent coneguda, molts llocs curiosos.... però de tot allò recordo que vaig tornar amb ganes de menjar-me el món, en sentia forta, neta, guapa, feliç i havia marxat amb un mig desconegut i vaig tornar amb un amic de veritat.... ... em setia capaç de tot!

Poc em pensava que des d'aquell moment tantes coses bones i dolentes acabarien passant, poc em pensava que el que venia no era un camí recte i ple de senyals que et guien cada pas , sinó corbes anguloses, planures de placidesa i desnivells de vertigen, però sobretot ple de velocitat, massa velocitat.

I ara hi tornem, a buscar un camí recte i ben assenyalat per anar-hi a peu, a poc a poc, per gaudir de la conversa i rebentar bombolles, per tornar a suar, per dormir amb pudors , per tornar a conèixer món, i gent del món, per descobrir nous paisatges, per tornar ... i a poc a poc ... menjar-me el món!



Good way!

dilluns, 16 de juny del 2008

1000 dies després... tornarem a arribar a Santiago.


1000 dies després d'haver fet el Camino per primera vegada, en bicicleta i des de Roncesvalles, hi torno

Aquest cop a peu i des de Ponferrada!

Disposada a què em surtin bombolles al peus i aguantar una motxilla a l'esquena.
Amb totes les ganes del món!!
Amb ganes de tirar enrere aquests mesos d'incerteses i dubtes, de disciplina i hores perdudes.
Amb ganes de cansar-me, parlar, suar, fer amics, sentir pudors, veure verd i més verd i caminar, caminar i caminar i caminar....

queden 4 dies
(enguany Sant Joan a l'O Cebreiro)

dimecres, 4 de juny del 2008

dimarts, 3 de juny del 2008

Més val tenir que desitjar

Tinc un braç enganxat. És l'esquerre. em tiba
Tinc els vidres nets. Tots. hi miro
Tinc el cap ple de coses. No moltes. suficients
Tinc un ritme agafat. Em centra. m'aïlla.
Tinc un amic que no és. S'ho creu. s'enganya
Tinc una amiga de sempre. Per sempre. i sempre
Tinc un bitllet de tren.Una llitera. i una motxilla.
Tinc visites per fer. A canalla. nascuda
Tinc un despatx ordenat. Un pis que fa olor. és buit
Tinc un bici bruta. I un cotxe. esgrafiat
Tinc paraules per escriure. Files i files. reposen
Tinc diagrames per dibuixar. Amb línies. es tanquen
Tinc desig de calor. Plou. m'agrada
Tinc

dimecres, 28 de maig del 2008

No es parla de res més.

Vaig escuradíssima de temps, però més endavant:

Prometo parlar de la gota(46%),
de la canonada,
de les tempestes en cap de setmana (Déu m'ajuda)
i de l'anunci Visc(a)Barcelona!. M'encanta! (i al qui no li agradi que se'n torni al seu poble i si torna no es deixi de portar un parell de garrafes d'aigua)


De moment dues fotografies del pantà de Sau (de l'11% al 54%) en un mes.

dissabte, 17 de maig del 2008

divendres, 16 de maig del 2008

Esos locos que corren

Yo los conozco.
Los he visto muchas veces.
Son raros.
Algunos salen temprano a la mañana y se empeñan en ganarle al sol.
Otros se insolan al mediodía, se cansan a la tarde o intentan que no los atropelle un camión por la noche.
Están locos.
En verano corren, trotan, transpiran, se deshidratan y finalmente se cansan... sólo para disfrutar del descanso.
En invierno se tapan, se abrigan, se quejan, se enfrían, se resfrían y dejan que la lluvia les moje la cara.
Yo los he visto.
Pasan rápido por la rambla, despacio entre los árboles, serpentean caminos de tierra, trepan cuestas empedradas, trotan en la banquina de una carretera perdida, esquivan olas en la playa, cruzan puentes de madera, pisan hojas secas, suben cerros, saltan charcos, atraviesan parques, se molestan con los autos que no frenan, disparan de un perro y corren, corren y corren.
Escuchan música que acompaña el ritmo de sus piernas, escuchan a los horneros y a las gaviotas, escuchan sus latidos y su propia respiración, miran hacia delante, miran sus pies, huelen el viento que pasó por los eucaliptos, la brisa que salió de los naranjos, respiran el aire que llega de los pinos y entreparan cuando pasan frente a los jazmines.
Yo los he visto.
No están bien de la cabeza.
Usan championes con aire y zapatillas de marca, corren descalzos o gastan calzados.
Traspiran camisetas, calzan gorras y miden una y otra vez su propio tiempo. Están tratando de ganarle a alguien.
Trotan con el cuerpo flojo, pasan a la del perro blanco, pican después de la columna, buscan una canilla para refrescarse... y siguen.
Se inscriben en todas las carreras... pero no ganan ninguna.
Empiezan a correrla en la noche anterior, sueñan que trotan y a la mañana se levantan como niños en Día de Reyes.
Han preparado la ropa que descansa sobre una silla, como lo hacían en su infancia en víspera de vacaciones.
El día antes de la carrera comen pastas y no toman alcohol, pero se premian con descaro y con asado apenas termina la competencia.
Nunca pude calcularles la edad pero seguramente tienen entre 15 y 85 años. Son hombres y mujeres.
No están bien.
Se anotan en carreras de ocho o diez kilómetros y antes de empezar saben que no podrán ganar aunque falten todos los demás.
Estrenan ansiedad en cada salida y unos minutos antes de la largada necesitan ir al baño.
Ajustan su cronómetro y tratan de ubicar a los cuatro o cinco a los que hay que ganarles.
Son sus referencias de carrera: 'Cinco que corren parecido a mí'. Ganarle a uno solo de ellos será suficiente para dormir a la noche con una sonrisa.
Disfrutan cuando pasan a otro corredor... pero lo alientan, le dicen que falta poco y le piden que no afloje.
Preguntan por el puesto de hidratación y se enojan porque no aparece.
Están locos, ellos saben que en sus casas tienen el agua que quieran, sin esperar que se la entregue un niño que levanta un vaso cuando pasan.
Se quejan del sol que los mata o de la lluvia que no los deja ver.
Están mal, ellos saben que allí cerca está la sombra de un sauce o el resguardo de un alero.
No las preparan... pero tienen todas las excusas para el momento en que llegan a la meta.
No las preparan...son parte de ellos.
El viento en contra, no corría una gota de aire, el calzado nuevo, el circuito mal medido, los que largan caminando adelante y no te dejan pasar, el cumpleaños que fuimos anoche, la llaga en el pie derecho de la costura de la media nueva, la rodilla que me volvió a traicionar, arranqué demasiado rápido, no dieron agua, al llegar iba a picar pero no quise.
Disfrutan al largar, disfrutan al correr y cuando llegan disfrutan de levantar los brazos porque dicen que lo han conseguido.
¡Qué ganaron una vez más! No se dieron cuenta de que apenas si perdieron con un centenar o un millar de personas... pero insisten con que volvieron a ganar. Son raros. Se inventan una meta en cada carrera.
Se ganan a sí mismos, a los que insisten en mirarlos desde la vereda, a los que los miran por televisión y a los que ni siquiera saben que hay locos que corren.
Les tiemblan las manos cuando se pinchan la ropa al colocarse el número, simplemente por que no están bien. Los he visto pasar.
Les duelen las piernas, se acalambran, les cuesta respirar, tienen puntadas en el costado... pero siguen.
A medida que avanzan en la carrera los músculos sufren más y más, la cara se les desfigura, la transpiración corre por sus caras, las puntadas empiezan a repetirse y dos kilómetros antes de la llegada comienzan a preguntarse que están haciendo allí.
¿Por qué no ser uno de los cuerdos que aplauden desde la vereda?
Están locos.
Yo los conozco bien.
Cuando llegan se abrazan de su mujer o de su esposo que disimulan a puro amor la transpiración en su cara y en su cuerpo.
Los esperan sus hijos y hasta algún nieto o algún abuelo les pega un grito solidario cuando atraviesan la meta.
Llevan un cartel en la frente que apaga y prende que dice 'Llegué -Tarea Cumplida'.
Apenas llegan toman agua y se mojan la cabeza, se tiran en el pasto a reponerse pero se paran enseguida porque lo saludan los que llegaron antes.
Se vuelven a tirar y otra vez se paran porque van a saludar a los que llegan después que ellos. Intentan tirar una pared con las dos manos, suben su pierna desde el tobillo, abrazan a otro loco que llega más transpirado que ellos.
Los he visto muchas veces.
Están mal de la cabeza.
Miran con cariño y sin lástima al que llega diez minutos después, respetan al último y al penúltimo porque dicen que son respetados por el primero y por el segundo.
Disfrutan de los aplausos aunque vengan cerrando la marcha ganándole solamente a la ambulancia o al tipo de la moto.
Se agrupan por equipos y viajan 200 kilómetros para correr 10. Compran todas las fotos que les sacan y no advierten que son iguales a las de la carrera anterior.
Cuelgan sus medallas en lugares de la casa en que la visita pueda verlas y tengan que preguntar.
Están mal. -Esta es del mes pasado- dicen tratando de usar su tono más humilde. -Esta es la primera que gané- dicen omitiendo informar que esa se la entregaban a todos, incluyendo al que llegaba último y al inspector de tránsito.
Dos días después de la carrera ya están tempranito saltando charcos, subiendo cordones, braceando rítmicamente, saludando ciclistas, golpeando las palmas de las manos de los colegas que se cruzan.
Dicen que pocas personas por estos tiempos son capaces de estar solos -consigo mismo- una hora por día.
Dicen que los pescadores, los nadadores y algunos más.
Dicen que la gente no se banca tanto silencio.
Dicen que ellos lo disfrutan.
Dicen que proyectan y hacen balances, que se arrepienten y se congratulan, se cuestionan, preparan sus días mientras corren y conversan sin miedos con ellos mismos.
Dicen que el resto busca excusas para estar siempre acompañado.
Están mal de la cabeza.
Yo los he visto.
Algunos solo caminan... pero un día... cuando nadie los mira, se animan y trotan un poquito.
En unos meses empezarán a transformarse y quedarán tan locos como ellos.
Estiran, se miran, giran, respiran, suspiran y se tiran.
Pican, frenan y vuelven a picar.
Me parece que quieren ganarle a la muerte.
Ellos dicen que quieren ganarle a la vida.
Están completamente locos.

Marciano Durán - Escritor Uruguayo

dilluns, 12 de maig del 2008

Ens comuniquem o ens relacionem?

Que hi busquem a la xarxa?
Quin és el secret de la web 2.0?
Pq de cop és tan fàcil mantenir el contacte?
Volem contacte o només volem presència?
Volem Internet per informanar-nos o per relacionar-nos?
Es veritat que depén de l'edat?
Els joves prefereixen el Messenger a sortir a jugar a futbol?
depén de la feina?
És veritat que el facebook l'utilitza la gent que ha anat a la universitat o esta associada en col·lectius?
És veritat que tothom el te, però que la majoria no li troba sentit a enviar regals i abraçades virtuals?
És veritat que el MySpace és més individualista i de sectors de la població mitjà-baix?
Que fan els joves amb el fotolog?


Ho fem per comunicar-nos?
Ho fem per relacionar-nos?
Ho fem per compartir?
Ens agrada exhibir-nos?

diumenge, 11 de maig del 2008

Collons com plou

Feia tants dies que no sortia al balcó que me l'he trobat tot brut, fulles per tot arreu, flors arrancades, alguna torreta per terra, i terra molla per tot arreu. Les bicis "escaxigades" de fang i damunt les cadires brossa acomulada s'hi asseu.

Ha plogut i molt!

que segueixi!

i s'ho emporti tot

i faci net!

dijous, 24 d’abril del 2008

Joves i TIC

Dimarts passat vaig assistir unes jornades sobre Joves i TIC. Al marge d'una excel·lent logística i dinamització de l'acte, el fet més destacat és que les xerrades estaven expressades per les veus del joves: joves d'instituts de Terrassa, Mollerussa i Valls van explicar els seus usos tecnològics, socials i lingüistics quan fan servir TIC.

Una de les coses que em va agradar escoltar fou una aportació d'un psicòleg social explicava coses com que els mòbils són símbol d'identitat i sobretot que quan parlem de joves no parlem de tecnologies de la comunicació sinó tecnologies de la relació. I arran d'això, el que ens va quedar clar era que mòbil per un costat, i messenger i sobretot fotolog per un altre eren les seves eines de relació.

De totes maneres, les conclusions que va fer l'Alfons Cornella al final expliquen d'una manera clara allò que tantes vegades jo us he intentat explicar (És tecnologia allò que ha nascut després de tu).
Us passo un retall publicat avui a jove.cat:

Diferències generacionals

"Les conclusions dels tres blocs de continguts de la jornada van ser sintetitzades per un convidat de luxe. Alfons Cornella, fundador i president d'Infonomia, va valorar molt positivament que la jornada hagués donat veu als joves, però va retreure als protagonistes que no haguessin estat més atrevits a l'hora d'explicar tot el que fan amb les TIC. Va demanar una segona sessió en què els temes de debat i reflexió siguin proposats pels mateixos joves i, fent servir la metàfora de Marc Prensky, va destacar la diferències que separen els qui han nascut amb les tecnologies i els immigrants que, tot i que s'esforcen per a integrar-s'hi, no poden evitar la influència de la seva cultura i idioma d'origen. Els adults cerquen una lectura educativa de les TIC, mentre que els joves, simplement les utilitzen per a allò que necessiten . Els immigrants tecnològics han d'escoltar i aprendre dels nadius digitals, va insistir Cornella. També va esmentar la importància de l'anglès, la llengua dominant de relació al ciberespai. I va acabar la intervenció amb un missatge ple d'optimisme per als joves. "La vostra energia, combinada amb l'energia de les TIC, pot canviar el món".

Ampliar la notícia

dimecres, 23 d’abril del 2008

dilluns, 21 d’abril del 2008

Propostes joves per Sant Jordi

(Extret de JOVE.CAT - Dilluns, 21 d'abril de 2008)
Històries de joves

Joventut i talent fan una mescla interessant. El 23 d'abril és una bona ocasió per a acostar-te a les obres dels escriptors més joves, alguns dels quals no arriben als 30, per descobrir la seva art literària i amb quina intensitat aterren al món editorial.

Els que han destacat abans dels trenta

  • Najat El Hachmi (Nador,1979) és una de les escriptores que aquests darrers dies ha sonat més. El motiu: la seva primera novel·la, 'L'últim patriarca' (Planeta), s'ha endut el Premi Ramon Llull d'enguany. La jove filòloga narra la història d'un immigrant marroquí, confrontat amb el canvi cultural de la seva filla, tot inspirant-se en els fets viscuts per gent del seu entorn.
  • Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980) ha estat guardonat amb el Premi Josep Pla amb 'La batalla de Walter Stamm' (Destino ), ambientada durant la Segona Guerra Mundial. L'obra, que tracta de la capacitat de l'home per sobreviure i suportar el mal amb dignitat, vol recrear l'horror del nazisme a través de la història d'un jove estudiant de lletres nascut a Berlín.
  • El barceloní Edgar Cantero (1981) és un altre nom que despunta. 'Dormir amb Winona Ryder' (Proa) és el primer llibre d'aquest guionista i dibuixant i ha rebut el Premi Crexells de l'Ateneu barcelonès i el Premi Ciutat de Badalona 2007. Explica la història d'un personatge que ho deixa tot per anar a buscar la seva musa. el resultat d'aquest llibre hi té molt a veure el bloc dedicat als somnis que Cantero escriu des del 2004, 'Sleeping with Winona Ryder'.
  • Amb la novel·la 'Austràlia' (Columna), l'escriptor Roc Casagran (Sabadell, 1980) també eixampla la seva incipient trajectòria al món de les lletres. L'obra que va guanyar el Premi Pin i Soler de Novel·la de Tarragona no és pas una guia de viatges, ni una crònica, sinó una història intensa i original que retrata els conflictes que viuen quatre joves d'entre vint i trenta anys.
  • Martí Sales (Barcelona, 1979) també evoca el món de les joves generacions amb l'obra 'Dies feliços a la presó' (Empúries ), que integra 64 textos sobre un terrorífic centre penitenciari. La seva és també la història d'un escriptor que creix en la foscor.
  • Un altre escriptor català que comença és Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), que ha destacat amb 'Defensa pròpia' (Proa), l'obra guanyadora del Premi Mercè Rodoreda 2006. Aquesta novel·la ens introdueix amb petits contes a la vida interior d'un ventall de personatges ambivalents, que malden per explicar-se a si mateixos i treure's la màscara.

Autors que han passat la frontera dels trenta però encara no arriben als trenta-cinc

  • Pau Planas (Girona, 1974) ha obtingut el Premi Just M.Casero amb la seva 'òpera prima' 'La nau' (Amsterdam ), la història d'una peculiar travessia explicada a través del dietari d'un tripulant d'un gran vaixell.
  • La tercera novel·la de Gerard Guix (Vic, 1975), converteix el lector en còmplice d'una tragèdia que comença quan quatre caçadors disparen i maten, aparentment de manera accidental, un noi. El mateix autor ha definit 'Dia de caça' (Columna ) com un "thriller rural".
  • 'Camisa de foc' (Empúries) és la primera novel·la publicada d'Anna Carreras (Barcelona, 1977), i narra la història d'una jove d'uns trenta anys, ingressada en un psiquiàtric, malalta d'amor i de desig, que ha assassinat i trossejat diversos homes amb patologies diferents. Escrita amb una prosa poètica, el llibre ha estat acollit amb grans elogis per la crítica literària.
  • Joan Miquel Oliver, lletrista i compositor d'Antònia Font (Sóller, 1974) debuta en la novel·la amb 'El misteri de l'amor' (Empúries ), un llibre amb una història plena de sexe que combina elements fantasiosos i exòtics amb d'altres propis de la quotidianitat. L'ús deliberadament lliure de majúscules i de la puntuació, així com els castellanismes del text, pot desagradar els lectors més puristes.
  • El títol de la novel·la de Llucia Ramis (Palma, 1977) no pot ser més explícit: 'Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys' (Columna ) és una novel·la urbana sobre la vida i les relacions de la protagonista, abocada a adoptar el 'postcinisme' com a filosofia existencial en una ciutat sotmesa als bram de les obres que no s'acaben mai.
  • 'Imagina un carrer' (Empúries ) és la història d'un carrer i l'impacte que té entre els veïns la instal·lació d'un cine futurista que mostra tot allò que l'espectador s'imagina. Amb aquest argument, el sociòleg Guillem Sala Lorda (Barcelona, 1974) reflexiona sobre la incomunicació i la imaginació. La novel·la va rebre el Premi Documenta 2006.

Més informació

dijous, 17 d’abril del 2008

Quin temps farà?

De sempre que això de "Quin temps fa?" ens ha tingut enganxats.
Els minuts de TN que ocupa l'espai del temps cada cop són més llargs (les audiències manen), a les cases es fa callar la canalla quan diuen el temps, qui és a la cuina fregant els plats s'eixuga les mans i acudeix davant la tele i és fa més silenci que quan a Poble Nou el Martí es va declarar a la Clàudia amb un poema del Salvat-Papasseit, als homes i les dones del temps se'ls te tal estima que totes les cases de Catalunya els convidarien a dinar.
La immediatesa de les TIC ens permet no passar ànsia entre TN i TN . A Catalunya el web del Meteocat és un dels espais més visitat, no en va l'honra ser el primer bàner a la plana d'inici del gencat.cat. N'hi ha que se'n feien més d'altres: el de l'Instituto Nacional de metereologia (ara mirant el web, he vist que l'han convertit en Agència... serà que també tenien problemes contractuals? ejemm) o l'Accuweather (un dels més preferits).

Ara bé, a mi el que em pirra de veritat és el Radar! veure aquelles taques que van del blau cel al vermell encès que es passegen per Catalunya!! quin gran invent!!... és com fer de DéuNostreSenyor, assegut allà d'alt i anar mirant com passen: ara plosviqueja a Olot, ara cau la de Déu a Tortosa, unes gotetes a Solsona, tormenta a Vilanova i la Geltrú .... i tot en directe!!! no te nom!!

I avui , osti tu!! he descobert el radar de la sequera!! impressionant!!! una web que s'han currat aquests del gencat xulíssima, però el millor és la gota enorme que es va omplint i buidant segons l'aigua que tenim als pantanos (si, jo dic pantano, de tota la vida ves) avui estem a un 22% (iaiiiiiiii) gràcies a l'aigua caiguda durant el dia d'avui després de molts dies d'estar al 21%.

Digueu-me freaky, però aquestes coses m'encanten (com a molts de vosaltres! )

dimecres, 16 d’abril del 2008

tendència al risc

Apendre a :

Ambigüitat - certesa
Immediatesa - planificació
Multitasca - enfocament
Avui molt - igual que ahir
Poesia - prosa
demà massa poc - demà passat també
Amor - sexe
Dubtes - veritat
Risc - seguretat
Avorriment - stresss
un - dos o ... tres

triar?

¿¿ no en se / no vull ??

dimarts, 15 d’abril del 2008

Les dues darreres hores


Darrerament tinc aprensió a les dues hores abans d'anar a dormir. Per norma, per lògica o per costum són aquelles dues darreres hores on el cos, cansat i tip, es començar a relaxar. És estona de tele tonta, de fullejar el magazine de diumenge, de xatejar amb els que no es connecten al llarg del dia, de plegar mitjons i samarretes, de parlar per telèfon més de mitja hora seguida. Però porto tres setmanes incapaç de fer-ho... perquè els remordiments em cremen.

Sóc el suficienment disciplinada com per encaixar-ho dins els meus horaris. Tinc la suficient energia per posar-m'hi. Se tot el que hauria de saber per saber-ho tot i tot així... no ho se fer.
M'hi poso i m'encallo.
Engego i m'aturo.
Ordeno i desordeno.

Dues hores que durant molts anys m'han permès saber el que se suposa que se. Perquè se'm dóna bé la nit i pq em concentra el silenci dels carrers i la remor d'una tele encesa, una espelma que crema i la llet amb colacau.

I tot i tenir-ho tot.
Aquí estic... davant un full en blanc.

divendres, 11 d’abril del 2008

Astènica primaveral

Astènica primaveral
cansament total.
Ni sentit de l'humor
ni trobar-ne a l'amor.
Calor i el sol
i només m'enganxa el llençol
Em falta una hora.
i ploro a tothora.
Forces per caminar,
ben just per pedalar
ginseng, vitamina C, Jalea Real
Necessito polimàtaminics totals.
Cara:
lletja, dura, enfadada
no hi ha lloc per la sopresa.
Cansament,
esgotament,
mal de coll.
Vitamines a doll?.

(escrit l'última setmana de març, aquella en què ens prenen una hora i la visió de tanta llum, em constà, esgotar a més d'un)

dimecres, 9 d’abril del 2008

100% identificada

per Carlota Franco
dimecres, 9 d'abril de 2008

El mèrit dels ciclistes urbans

Mentre els polítics els utilitzen per omplir els seus discursos d'ecologisme, sostenibilitat i pràctiques saludables, els ciclistes urbans s'han d'empassar, a més del fum, l'antipatia de molts vianants i conductors motoritzats. Enmig de la jungla d'asfalt, els usuaris de la bicicleta són, probablement, l'espècie més incompresa.

Hi ha ciclistes urbans veterans i novells, n'hi ha de cívics i de maleducats. I de la combinació d'aquestes qualitats, en surten diversos estils de conducció amb pedals: agressiu, tímid, badoc i respectuós, per esmentar-ne uns quants.

El ciclista agressiu sembla que sempre tingui pressa. Amb una actitud poc considerada, fa que el vianant se senti pressionat, no cedeix mai el pas (llevat que s'hagi de sotmetre a la llei del més fort davant un vehicle motoritzat), toca el timbre per fer-se notar, no respecta gairebé cap semàfor i destil·la arrogància damunt el seient. Segurament que qui va amb aquest posat amb la bicicleta també és un maleducat a peu i quan condueix.

Amb els ciclistes tímids i badocs no hi ha pietat. Per molt bona intenció que tinguin d'arribar a destinació sense fer nosa a ningú, per a la desesperació dels conductors motoritzats amb qui han de conviure sovint no veuen els senyals de trànsit, ignoren normes de circulació i es fiquen per carrers contra sentit. La insegurat els fa preferir les voreres a la calçada, tant si hi ha carril bici com si no, amb gran desgrat dels vianants que se senten, amb tota la raó, envaïts, i que no s'estan de demostrar-ho com amb els ciclistes agressius: amb mirades que maten i comentaris despectius. D'aquesta manera, qui després d'haver-ho pensat molt s'ha animat a agafar la bicicleta perquè el Bicing ho fa tan fàcil i perquè, carai, en tenia ganes, es volia estalviar uns quants calerons en els desplaçaments i fer, alhora, una mica d'exercici, sovint se sent atacat i adopta una actitud cada cop més defensiva.

Abans del Bicing calia coratge i convicció per a desplaçar-se amb bicicleta per la ciutat. El desplegament de quilòmetres i quilòmetres de carrils bici va ser un bon incentiu, però no n'hi havia prou. A més de ganes de pedalar, calia tenir lloc per a desar a la bicicleta a casa, per a poder guardar-la i treure-la amb facilitat, i confiar que ningú no s'enduria el seient, una roda o tot el vehicle sencer quan calgués deixar-la aparcada al carrer. Amb el Bicing, aquests maldecaps s'han acabat. Per això també s'hi han apuntat molts ciclistes veterans; no sols l'utilitzen conductors novells i despistats. I la gran acceptació que ha tingut aquest servei públic que des de fa un any ha canviat el paisatge de la ciutat parla per si mateixa.

Evidentment, com afirmen els usuaris més exigents, el Bicing es pot millorar: no sempre hi ha bicis disponibles, no sempre hi ha espai per a ancorar-les, les estacions no arriben a tot arreu, hi ha moltes bicis amb seients, timbres, llums o el sistema de canvi de marxes que no funcionen; es podria ampliar l'horari nocturn de funcionament, preveure aparcaments especials durant els esdeveniments de la ciutat ... Però, al capdavall, totes aquestes queixes i demandes són indicis del seu èxit. I seria injust de no reconèixer els esforços municipals que es fan per anar corregint els errors i ampliant els serveis. Això sí, sense contribuir, com sàviament fa la ciutadania, a fomentar un excés de vanitat dels promotors, que devien treure alguna bona lliçó de la fallida festa del primer aniversari, ara fa uns quants dies. Ja que l'han posat en funcionament, ja que el servei ha tingut aquesta excel·lent acollida, ja que ha demostrat ser una bona aposta en un moment adequat, ara toca és tenir-ne cura i dedicar els esforços a mantenir-lo, no a presumir-ne.

Els detractors del Bicing, que el veuen com una invasió multitudinària de bicicletes que els fan nosa, tant a la vorera com a l'asfalt, s'equivoquen quan el culpen del mal ús que alguns en fan. I gairebé mai no tenen prou empatia per a posar-se en la pell, i reconèixer-ne el mèrit, de qui, desafiant ordenances restrictives, motos que els esquiven, autobusos i cotxes que els converteixen en un esquifit i vulnerable farcit de sàndvitx urbà i mirades que maten allà per on passen, intenten de ser ciclistes respectuosos i decents que s'acontentaran d'arribar sans i bons al lloc de destinació. Per no parlar de les peripècies que han de fer per moure's pels carrils habilitats, teòricament, per a ells. A la calçada, es veuen forçats a esquivar carrils bici ocupats per furgonetes i camions aturats i recuperar-ne d'altres de recorregut impossible que de sobte són tallats o els obliguen a travessar mitja dotzena de semàfors i a fer una marrada estrambòtica. A la vorera, han d'evitar els vianants que sistemàticament hi passegen, com si tinguessin una mena d'atracció natural per caminar entre les ratlles que els delimiten. I si es diumenge, aquests carrils esdevenen els llocs de pas natural de corredors i patinadors.

És l'hàndicap dels ciclistes urbans. I el mèrit és de continuar essent-ho malgrat les hostilitats.

Carlota Franco carlota.franco@partal.cat
Publicat a Vilaweb

diumenge, 6 d’abril del 2008

Bombers2008

"I ha hagut un moment, just al tombant de la plaça Urquinaona cap a Via Laietana que el cansament ha marxat, perquè la imatge s'ho valia. I la pell s'ha posat de gallina i he tancat l'ipod. Tot el carrer de llarg i d'ample ple, ple de gent amb samarreta vermella o groga, amb una música de fons: pim, pam, pim, pam.... les passes dels corredors, tots a una : impressionant".


I aquesta és una de les sensacions de participar a la cursa dels bombers: 15000 persones, recorregut ràpid, dia de primavera, un percentatge alt de senyores, inici de pel·lícula (tot i que sola) , molta calor, molts amics, una samarreta xulíssima i esmorzar, vermut, dinar i migdiada a la platja!

i fins i tot sembla que l'astènia ha desaparegut!

Vídeo de la sortida: bestial!!

dilluns, 31 de març del 2008

Wa Yeah!

Lletres sense cap tipus de sentit
i amb tot el sentit del món.

Gran nit ahir al Líceu amb Antònia Font.
Aquest teatre que van cremar per fer-lo de tots (diuen) ... i jo ahir i vaig anar per 11,90€ i amb texans i ulleres de pasta (com la resta de públic)

Una disfrutada de les veritat.
Un gaudi per ulls, orelles i sentiments.

"Jo cant sa lluna i s´estrella, sa jungla i es bosc animat,
es tren, es vaixell, s´avioneta i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant es cafè i sa galeta quan dius "tu podries ser meu".
Què sexi, què dolça i què freda, wa yeah!
Sa zebra que passa un semàfor i com se desmunta un bidet,
Cosmètics i Margaret Astor, ja se com s´escriu Juliette!!!
Jo cant sa rosa i es cactus i moltes més coses també,
Un llapis d´Ikea, un pistatxo, wa yeah!
Què divertit lo que escric quan estic avorrit,
Per exemple es teu cos, es jersei destenyit,
Es carrer blanc de sol,
Es meu cos a damunt (per exemple) es teu llit,
De penombra i llençols amb es termo espenyat,
Per exemple adormits.
Jo cant sa lluna i s´estrella, sa jungla i es bosc animat,
Es tren, es vaixell, s´avioneta i es teu submarí aquí aparcat.
Jo cant sa fruita vermella i quan acabi riuré.
Calàpets, nenúfars, princeses, wa yeah!"

ps. Ahir si que va ser una perspectiva des de l'alçada com bé subtitula aquest bloc

Afegeixo un parell de vídeos: "Wa Yeah!" i
"C33 - Loops - Amb Antònia Font al Liceu".



dimarts, 25 de març del 2008

Usabilitat

La usabilitat és aixó:

Apple, Google y tu empresa…

Extret de: Chiquiworld, ho he trobat genial

diumenge, 23 de març del 2008

La utilitat del buit

El buit és ple i immens!
i s'omple d'espai, de colors, de sorolls.
El buit és ple forats on normalment hi ha cotxes.
El buit és dimensió en el dibuix de les persianes baixades.
El buit és de color blau quan bufa el vent
El buit és gris amb núvols com castells
El buit és humit i gèlid.

I la utilitat del buit transforma el barri.
I sense haver marxat, marxes.
I mires amb ulls encuriosits espais que abans no hi eren i que demà... hi tornaran a ser.

I la utilitat del buit
et redimensiona el temps,
en dies que són més llargs i dóna per fer de tot:
Per buscar un forat en mig del buit
i donar-li un color, una forma, un sentit.
I aprofitar-lo
abans ... que arribin, els altres.

.....
m'inspira el títol el silenci d'aquests dies, els colors dels matins i les tardes, la laxitud d'uns dies freds, primaverals i ben aprofitats. M'inspira el poder aparcar allà on vull i pedalar pels mig dels carrers. M'inspira el títol una banderola penjada a les faroles d'una exposició al Museu de les arts decoratives.
M'inspira tot.
" El no-res, el silenci o l’interval,
com a elements imprescindibles per a la creació."

......

dimarts, 18 de març del 2008

En català, bon dia tot el dia

Bon dia tot el dia

(29/04/2005) Els espanyols fan una cosa extraordinàriament rara: diuen buenos días només durant el matí. Seria més comprensible que durant el matí diguessin buenas mañanas –com es fa en anglès (good morning) o en alemany (guten morgen), i això s’oposàs a buenas tardes i buenas noches. Però no, diuen buenos días i només durant el matí. Els altres idiomes que diuen bon dia –com el francès, l’italià, el mateix alemany i molts altres– diuen bon dia mentre és de dia, no durant el matí, com és de pura lògica matemàtica. I això tant si tenen com si no tenen un equivalent del buenas tardes.
En català fa molt que va entrar el castellanisme bones tardes, òbviament en plural, i l’entrada va anar associada a la reducció del bon dia a la salutació matinal. Un hispanisme que va restar molt arrelat a tota la part del país que va de Pirineus cap avall. Com que la forma plural del castellanisme era massa estrident al costat de les altres fórmules en singular, els descastellanitzadors, en lloc de suprimir simplement el forasterisme i retornar al bon dia tota la seva amplitud, van tenir la lamentable pensada de “singularitzar” el castellanisme, com si amb aquest maquillatge es fessin la il·lusió que l’havien suprimit. No sé quan va produir-se la invenció de l’esguerro bona tarda, però per les informacions que tinc, el va difondre Salvador Escamilla, per mitjà dels seus programes de ràdio, de manera que la Corpo ja el va trobar difós. Més endavant, s’ha escampat pel País Valencià l’equivalent bona vesprada, calc semàntic del mateix calibre que l’esguerro de n’Escamilla, engendrat amb la major bona voluntat però amb clar infortuni. Per sort, a Mallorca no s’ha “inventat” ni bon horabaixa ni bon capvespre (que sonarien tan estranys com bon matí), i hom continua –ara per dissort– amb el tradicional bones tardes. La inefable IB3 ràdio ha adoptat el criteri de fer servir sistemàticament aquesta darrera fórmula. Bona tarda/bona vesprada/bones tardes són, doncs, un perfecte símbol de la funesta tripartició lingüística del país i del fracàs en la construcció d'una llengua nacional.
La Universitat de les Illes Balears just ara ha elaborat un llibre d’estil per als mitjans de comunicació de les Illes, on es formula una proposta que, sens dubte, és la millor, la més genuïna, la que supera la fragmentació i la que tots els partidaris de la llengua comuna hauríem de voler per a tot el país (prou que m’he escarrassat a defensar-la). La proposta és d’utilitzar bon dia fins a l’arribada del vespre, i després passar a la parella bon vespre/bona nit (arribada/comiat). És a dir allò que fan la majoria de llengües europees.
Ara sortiran els qui diran que tot això és molt bonic, però allò altre ja està “massa implantat”. Ja ho sabem, sempre diuen això. Doncs jo faig una crida entusiasta especialment a principatins i valencians a defensar el sistema de salutacions unificador i genuí. Ja ho sabeu: sempre que us diguin bona tarda, responeu amb força i sense vacil·lació amb un llampant i sonor bon dia. El principi és “bon dia tot el dia”.
Ah, i si hem d'intentar guanyar aquesta batalla, difoneu aquest article si us plau.

Extret de la xarxa
Recuperat del racó.