Joves i TIC

Dimarts passat vaig assistir unes jornades sobre Joves i TIC. Al marge d'una excel·lent logística i dinamització de l'acte, el fet més destacat és que les xerrades estaven expressades per les veus del joves: joves d'instituts de Terrassa, Mollerussa i Valls van explicar els seus usos tecnològics, socials i lingüistics quan fan servir TIC.

Una de les coses que em va agradar escoltar fou una aportació d'un psicòleg social explicava coses com que els mòbils són símbol d'identitat i sobretot que quan parlem de joves no parlem de tecnologies de la comunicació sinó tecnologies de la relació. I arran d'això, el que ens va quedar clar era que mòbil per un costat, i messenger i sobretot fotolog per un altre eren les seves eines de relació.

De totes maneres, les conclusions que va fer l'Alfons Cornella al final expliquen d'una manera clara allò que tantes vegades jo us he intentat explicar (És tecnologia allò que ha nascut després de tu).
Us passo un retall publicat avui a jove.cat:

Diferències generacionals

"Les conclusions dels tres blocs de continguts de la jornada van ser sintetitzades per un convidat de luxe. Alfons Cornella, fundador i president d'Infonomia, va valorar molt positivament que la jornada hagués donat veu als joves, però va retreure als protagonistes que no haguessin estat més atrevits a l'hora d'explicar tot el que fan amb les TIC. Va demanar una segona sessió en què els temes de debat i reflexió siguin proposats pels mateixos joves i, fent servir la metàfora de Marc Prensky, va destacar la diferències que separen els qui han nascut amb les tecnologies i els immigrants que, tot i que s'esforcen per a integrar-s'hi, no poden evitar la influència de la seva cultura i idioma d'origen. Els adults cerquen una lectura educativa de les TIC, mentre que els joves, simplement les utilitzen per a allò que necessiten . Els immigrants tecnològics han d'escoltar i aprendre dels nadius digitals, va insistir Cornella. També va esmentar la importància de l'anglès, la llengua dominant de relació al ciberespai. I va acabar la intervenció amb un missatge ple d'optimisme per als joves. "La vostra energia, combinada amb l'energia de les TIC, pot canviar el món".

Ampliar la notícia

Bona diada

Propostes joves per Sant Jordi

(Extret de JOVE.CAT - Dilluns, 21 d'abril de 2008)
Històries de joves

Joventut i talent fan una mescla interessant. El 23 d'abril és una bona ocasió per a acostar-te a les obres dels escriptors més joves, alguns dels quals no arriben als 30, per descobrir la seva art literària i amb quina intensitat aterren al món editorial.

Els que han destacat abans dels trenta

• Najat El Hachmi (Nador,1979) és una de les escriptores que aquests darrers dies ha sonat més. El motiu: la seva primera novel·la, 'L'últim patriarca' (Planeta), s'ha endut el Premi Ramon Llull d'enguany. La jove filòloga narra la història d'un immigrant marroquí, confrontat amb el canvi cultural de la seva filla, tot inspirant-se en els fets viscuts per gent del seu entorn.
• Melcior Comes (Sa Pobla, Mallorca, 1980) ha estat guardonat amb el Premi Josep Pla amb 'La batalla de Walter Stamm' (Destino ), ambientada durant la Segona Guerra Mundial. L'obra, que tracta de la capacitat de l'home per sobreviure i suportar el mal amb dignitat, vol recrear l'horror del nazisme a través de la història d'un jove estudiant de lletres nascut a Berlín.
• El barceloní Edgar Cantero (1981) és un altre nom que despunta. 'Dormir amb Winona Ryder' (Proa) és el primer llibre d'aquest guionista i dibuixant i ha rebut el Premi Crexells de l'Ateneu barcelonès i el Premi Ciutat de Badalona 2007. Explica la història d'un personatge que ho deixa tot per anar a buscar la seva musa. el resultat d'aquest llibre hi té molt a veure el bloc dedicat als somnis que Cantero escriu des del 2004, 'Sleeping with Winona Ryder'.
• Amb la novel·la 'Austràlia' (Columna), l'escriptor Roc Casagran (Sabadell, 1980) també eixampla la seva incipient trajectòria al món de les lletres. L'obra que va guanyar el Premi Pin i Soler de Novel·la de Tarragona no és pas una guia de viatges, ni una crònica, sinó una història intensa i original que retrata els conflictes que viuen quatre joves d'entre vint i trenta anys.
• Martí Sales (Barcelona, 1979) també evoca el món de les joves generacions amb l'obra 'Dies feliços a la presó' (Empúries ), que integra 64 textos sobre un terrorífic centre penitenciari. La seva és també la història d'un escriptor que creix en la foscor.
• Un altre escriptor català que comença és Borja Bagunyà (Barcelona, 1982), que ha destacat amb 'Defensa pròpia' (Proa), l'obra guanyadora del Premi Mercè Rodoreda 2006. Aquesta novel·la ens introdueix amb petits contes a la vida interior d'un ventall de personatges ambivalents, que malden per explicar-se a si mateixos i treure's la màscara.

Autors que han passat la frontera dels trenta però encara no arriben als trenta-cinc

• Pau Planas (Girona, 1974) ha obtingut el Premi Just M.Casero amb la seva 'òpera prima' 'La nau' (Amsterdam ), la història d'una peculiar travessia explicada a través del dietari d'un tripulant d'un gran vaixell.
• La tercera novel·la de Gerard Guix (Vic, 1975), converteix el lector en còmplice d'una tragèdia que comença quan quatre caçadors disparen i maten, aparentment de manera accidental, un noi. El mateix autor ha definit 'Dia de caça' (Columna ) com un "thriller rural".
• 'Camisa de foc' (Empúries) és la primera novel·la publicada d'Anna Carreras (Barcelona, 1977), i narra la història d'una jove d'uns trenta anys, ingressada en un psiquiàtric, malalta d'amor i de desig, que ha assassinat i trossejat diversos homes amb patologies diferents. Escrita amb una prosa poètica, el llibre ha estat acollit amb grans elogis per la crítica literària.
• Joan Miquel Oliver, lletrista i compositor d'Antònia Font (Sóller, 1974) debuta en la novel·la amb 'El misteri de l'amor' (Empúries ), un llibre amb una història plena de sexe que combina elements fantasiosos i exòtics amb d'altres propis de la quotidianitat. L'ús deliberadament lliure de majúscules i de la puntuació, així com els castellanismes del text, pot desagradar els lectors més puristes.
• El títol de la novel·la de Llucia Ramis (Palma, 1977) no pot ser més explícit: 'Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys' (Columna ) és una novel·la urbana sobre la vida i les relacions de la protagonista, abocada a adoptar el 'postcinisme' com a filosofia existencial en una ciutat sotmesa als bram de les obres que no s'acaben mai.
• 'Imagina un carrer' (Empúries ) és la història d'un carrer i l'impacte que té entre els veïns la instal·lació d'un cine futurista que mostra tot allò que l'espectador s'imagina. Amb aquest argument, el sociòleg Guillem Sala Lorda (Barcelona, 1974) reflexiona sobre la incomunicació i la imaginació. La novel·la va rebre el Premi Documenta 2006.

Més informació

• Escriptors en la trentena, un fenomen literari. Article de Montserrat Serra (Vilaweb, 21/04/08)

• T'interessa la lectura? Entra a la secció de llibres de JOVE.CAT!

Quin temps farà?

De sempre que això de "Quin temps fa?" ens ha tingut enganxats.
Els minuts de TN que ocupa l'espai del temps cada cop són més llargs (les audiències manen), a les cases es fa callar la canalla quan diuen el temps, qui és a la cuina fregant els plats s'eixuga les mans i acudeix davant la tele i és fa més silenci que quan a Poble Nou el Martí es va declarar a la Clàudia amb un poema del Salvat-Papasseit, als homes i les dones del temps se'ls te tal estima que totes les cases de Catalunya els convidarien a dinar.
La immediatesa de les TIC ens permet no passar ànsia entre TN i TN . A Catalunya el web del Meteocat és un dels espais més visitat, no en va l'honra ser el primer bàner a la plana d'inici del gencat.cat. N'hi ha que se'n feien més d'altres: el de l'Instituto Nacional de metereologia (ara mirant el web, he vist que l'han convertit en Agència... serà que també tenien problemes contractuals? ejemm) o l'Accuweather (un dels més preferits).

Ara bé, a mi el que em pirra de veritat és el Radar! veure aquelles taques que van del blau cel al vermell encès que es passegen per Catalunya!! quin gran invent!!... és com fer de DéuNostreSenyor, assegut allà d'alt i anar mirant com passen: ara plosviqueja a Olot, ara cau la de Déu a Tortosa, unes gotetes a Solsona, tormenta a Vilanova i la Geltrú .... i tot en directe!!! no te nom!!

I avui , osti tu!! he descobert el radar de la sequera!! impressionant!!! una web que s'han currat aquests del gencat xulíssima, però el millor és la gota enorme que es va omplint i buidant segons l'aigua que tenim als pantanos (si, jo dic pantano, de tota la vida ves) avui estem a un 22% (iaiiiiiiii) gràcies a l'aigua caiguda durant el dia d'avui després de molts dies d'estar al 21%.

Digueu-me freaky, però aquestes coses m'encanten (com a molts de vosaltres! )

tendència al risc

Apendre a :

Ambigüitat - certesa
Immediatesa - planificació
Multitasca - enfocament
Avui molt - igual que ahir
Poesia - prosa
demà massa poc - demà passat també
Amor - sexe
Dubtes - veritat
Risc - seguretat
Avorriment - stresss
un - dos o ... tres

triar?

¿¿ no en se / no vull ??

Les dues darreres hores

Darrerament tinc aprensió a les dues hores abans d'anar a dormir. Per norma, per lògica o per costum són aquelles dues darreres hores on el cos, cansat i tip, es començar a relaxar. És estona de tele tonta, de fullejar el magazine de diumenge, de xatejar amb els que no es connecten al llarg del dia, de plegar mitjons i samarretes, de parlar per telèfon més de mitja hora seguida. Però porto tres setmanes incapaç de fer-ho... perquè els remordiments em cremen.

Sóc el suficienment disciplinada com per encaixar-ho dins els meus horaris. Tinc la suficient energia per posar-m'hi. Se tot el que hauria de saber per saber-ho tot i tot així... no ho se fer.
M'hi poso i m'encallo.
Engego i m'aturo.
Ordeno i desordeno.

Dues hores que durant molts anys m'han permès saber el que se suposa que se. Perquè se'm dóna bé la nit i pq em concentra el silenci dels carrers i la remor d'una tele encesa, una espelma que crema i la llet amb colacau.

I tot i tenir-ho tot.
Aquí estic... davant un full en blanc.

Astènica primaveral

Astènica primaveral
cansament total.
Ni sentit de l'humor
ni trobar-ne a l'amor.
Calor i el sol
i només m'enganxa el llençol
Em falta una hora.
i ploro a tothora.
Forces per caminar,
ben just per pedalar
ginseng, vitamina C, Jalea Real
Necessito polimàtaminics totals.
Cara:
lletja, dura, enfadada
no hi ha lloc per la sopresa.
Cansament,
esgotament,
mal de coll.
Vitamines a doll?.

(escrit l'última setmana de març, aquella en què ens prenen una hora i la visió de tanta llum, em constà, esgotar a més d'un)

100% identificada

per Carlota Franco
dimecres, 9 d'abril de 2008

El mèrit dels ciclistes urbans

Mentre els polítics els utilitzen per omplir els seus discursos d'ecologisme, sostenibilitat i pràctiques saludables, els ciclistes urbans s'han d'empassar, a més del fum, l'antipatia de molts vianants i conductors motoritzats. Enmig de la jungla d'asfalt, els usuaris de la bicicleta són, probablement, l'espècie més incompresa.

Hi ha ciclistes urbans veterans i novells, n'hi ha de cívics i de maleducats. I de la combinació d'aquestes qualitats, en surten diversos estils de conducció amb pedals: agressiu, tímid, badoc i respectuós, per esmentar-ne uns quants.

El ciclista agressiu sembla que sempre tingui pressa. Amb una actitud poc considerada, fa que el vianant se senti pressionat, no cedeix mai el pas (llevat que s'hagi de sotmetre a la llei del més fort davant un vehicle motoritzat), toca el timbre per fer-se notar, no respecta gairebé cap semàfor i destil·la arrogància damunt el seient. Segurament que qui va amb aquest posat amb la bicicleta també és un maleducat a peu i quan condueix.

Amb els ciclistes tímids i badocs no hi ha pietat. Per molt bona intenció que tinguin d'arribar a destinació sense fer nosa a ningú, per a la desesperació dels conductors motoritzats amb qui han de conviure sovint no veuen els senyals de trànsit, ignoren normes de circulació i es fiquen per carrers contra sentit. La insegurat els fa preferir les voreres a la calçada, tant si hi ha carril bici com si no, amb gran desgrat dels vianants que se senten, amb tota la raó, envaïts, i que no s'estan de demostrar-ho com amb els ciclistes agressius: amb mirades que maten i comentaris despectius. D'aquesta manera, qui després d'haver-ho pensat molt s'ha animat a agafar la bicicleta perquè el Bicing ho fa tan fàcil i perquè, carai, en tenia ganes, es volia estalviar uns quants calerons en els desplaçaments i fer, alhora, una mica d'exercici, sovint se sent atacat i adopta una actitud cada cop més defensiva.

Abans del Bicing calia coratge i convicció per a desplaçar-se amb bicicleta per la ciutat. El desplegament de quilòmetres i quilòmetres de carrils bici va ser un bon incentiu, però no n'hi havia prou. A més de ganes de pedalar, calia tenir lloc per a desar a la bicicleta a casa, per a poder guardar-la i treure-la amb facilitat, i confiar que ningú no s'enduria el seient, una roda o tot el vehicle sencer quan calgués deixar-la aparcada al carrer. Amb el Bicing, aquests maldecaps s'han acabat. Per això també s'hi han apuntat molts ciclistes veterans; no sols l'utilitzen conductors novells i despistats. I la gran acceptació que ha tingut aquest servei públic que des de fa un any ha canviat el paisatge de la ciutat parla per si mateixa.

Evidentment, com afirmen els usuaris més exigents, el Bicing es pot millorar: no sempre hi ha bicis disponibles, no sempre hi ha espai per a ancorar-les, les estacions no arriben a tot arreu, hi ha moltes bicis amb seients, timbres, llums o el sistema de canvi de marxes que no funcionen; es podria ampliar l'horari nocturn de funcionament, preveure aparcaments especials durant els esdeveniments de la ciutat ... Però, al capdavall, totes aquestes queixes i demandes són indicis del seu èxit. I seria injust de no reconèixer els esforços municipals que es fan per anar corregint els errors i ampliant els serveis. Això sí, sense contribuir, com sàviament fa la ciutadania, a fomentar un excés de vanitat dels promotors, que devien treure alguna bona lliçó de la fallida festa del primer aniversari, ara fa uns quants dies. Ja que l'han posat en funcionament, ja que el servei ha tingut aquesta excel·lent acollida, ja que ha demostrat ser una bona aposta en un moment adequat, ara toca és tenir-ne cura i dedicar els esforços a mantenir-lo, no a presumir-ne.

Els detractors del Bicing, que el veuen com una invasió multitudinària de bicicletes que els fan nosa, tant a la vorera com a l'asfalt, s'equivoquen quan el culpen del mal ús que alguns en fan. I gairebé mai no tenen prou empatia per a posar-se en la pell, i reconèixer-ne el mèrit, de qui, desafiant ordenances restrictives, motos que els esquiven, autobusos i cotxes que els converteixen en un esquifit i vulnerable farcit de sàndvitx urbà i mirades que maten allà per on passen, intenten de ser ciclistes respectuosos i decents que s'acontentaran d'arribar sans i bons al lloc de destinació. Per no parlar de les peripècies que han de fer per moure's pels carrils habilitats, teòricament, per a ells. A la calçada, es veuen forçats a esquivar carrils bici ocupats per furgonetes i camions aturats i recuperar-ne d'altres de recorregut impossible que de sobte són tallats o els obliguen a travessar mitja dotzena de semàfors i a fer una marrada estrambòtica. A la vorera, han d'evitar els vianants que sistemàticament hi passegen, com si tinguessin una mena d'atracció natural per caminar entre les ratlles que els delimiten. I si es diumenge, aquests carrils esdevenen els llocs de pas natural de corredors i patinadors.

És l'hàndicap dels ciclistes urbans. I el mèrit és de continuar essent-ho malgrat les hostilitats.

Carlota Franco carlota.franco@partal.cat
Publicat a Vilaweb

Bombers2008

"I ha hagut un moment, just al tombant de la plaça Urquinaona cap a Via Laietana que el cansament ha marxat, perquè la imatge s'ho valia. I la pell s'ha posat de gallina i he tancat l'ipod. Tot el carrer de llarg i d'ample ple, ple de gent amb samarreta vermella o groga, amb una música de fons: pim, pam, pim, pam.... les passes dels corredors, tots a una : impressionant".


I aquesta és una de les sensacions de participar a la cursa dels bombers: 15000 persones, recorregut ràpid, dia de primavera, un percentatge alt de senyores, inici de pel·lícula (tot i que sola) , molta calor, molts amics, una samarreta xulíssima i esmorzar, vermut, dinar i migdiada a la platja!

i fins i tot sembla que l'astènia ha desaparegut!

Vídeo de la sortida: bestial!!