Enfortiment de l'ànima i un PS

iiiiaiiiiiiiiiiiiiii

Bon diaaaaaa, quina hora és??? macasundena! no pot ser!! Un dia, i un altre, i un altre que em llevo a aquella hora intempestiva que ja és el pic del migdia, però quin tip de dormir maredéusenyor!.
El cos se'm neguiteja i em demana que li presti atenció, de vuit dies quatre l'he tret de festa: he ballat més aquesta setmana que en els darrers dos anys, aidéumesenyor!. I d'avui no passa que sortim ell, jo i la meva ànima a córrer i/o pedalar una estona a enfortir musculatura i esperit, que si una està de fluixera l'altre està content i se que, pel meu bé, els he de compensar!

Ahir vaig prometre al meu germà, i amb la "família" no s'hi juga, que entrenaria fort per poder acabar (a c a b a r !!!, eh? ) la Mitja de Granollers d'aquí a un mes. Per tant incorporarem, de nou, la disciplina dels horaris i de l'esforç a la meva vida, intentant-ho equilibrar amb aquesta alegria que darrerament em dóna l'esperit....
...del vi?


iaiiiiiiiiiii


(ps. ho confeso: he tornat al BKN i, aquest cop, no hi havia espentes, ni massa fum, la gent era tirant a guapeta i sobretot, em vaig fotre un tip de ballar. Tot i això no renego ni un punt ni una coma del que vaig escriure el dia 16/12, jo al cap i a la fi no parlava del fet, parlava del concepte, eh?)

PASSIU BÉ

Dia 21/12/2007 són els 18:21
taula endreçada i feina feta
senyores i senyors de la Joventut
tanco la paradeta
fins l'any vinent !!!


Tothom diu Bon Nadal i a mi se m'escapa Bones Vacances!!!!!



iiiiiiiiiiiiiiijuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu!!!!!

Subratllat a la nit

Extret de Tokio Blues de Haruki Marukami:

<<... Así que intenta no tomártelo tan a pecho. (...), todos nosotros somos seres imperfectos que vivimos en un mundo imperfecto. Y no debemos vivir d'una manera tan rígida, midiento la longitud con una regla y los ángulos con un transportador como si fuera un depósito bancario. ¿No te parece?.
(...)
Esto no es ningun pecado. Cosas así pasan todos los días en este mundo. Es igual que ir en bote por un lago en un día soleado y decir que el cielo es hermoso y que el lago es bello. Deja de atormentar-te por esto. Las cosas fluyen hacia donde tienen que fluir, y por más que te esfuerces e intentes hacerlo lo mejor posible, cuando llega el momento de herir a alguien lo hieres. (...) Constantament intentas que la vida se adecúe a tu modo de hacer las cosas. Si no quieres acabar en un monicomio, abre tu corazón y abandónate al curso natural de la vida. Incluso una mujer débil y imperfecta como yo piensa lo maravilloso que es vivir. Intenta ser feliz. ¡Adelante!. >>

No es la no dimension

¿Cómo es posible que nuestra vida, formada por sucesivos presentes que no tienen dimensión, pueda durar veinte, cuarenta u ochenta años?

¿Qué clase de tiempo conduce a esa duración?

¿No es la geometría únicamente coherente cuando el punto no tiene medida?

Este punto, para que todo funcione, necesita no tener medida y sin embargo ocupar un lugar.

¿Se puede ocupar un lugar sin tener medida?

Únicamente en la mente esto es posible.

¿Existe algo sin medida en el Universo?

¿Es la medida condición necesaria para formar parte del Universo?

¿Es el presente sin medida parte del Universo?

Si el presente tuviera medida ¿no estarían disociados por ella el asado y el futuro? ¿Qué sería de la vida, de la palabra y de la música?

¿No es la no dimensión del presente lo que hace posible la vida, como la no dimensión del punto hace posible la geometría?

Eduardo Chillida

Brillant, oi? Endavant amb les interpretacions!

La nit, per un camí indefinit....

Gent, molta gent
fum, suors i pudors.
Gent lletja, tirant a molt lletja
mal vestits (i això, ja ho se, és subjectiu).
Ulls esbatanats que busquen
mirades que busquen ser buscades,
espentes i música inballable
gent que balla perquè no sap que fer.
Més fum i pits de plàstic,
converses vàcues i
gent avorrida, molt.

I m'ho miro des de lluny
però m'endinso en aquest món,
i em satisfaig a mi mateixa pensant en que no anava mal encaminada.
Em costa entendre que hi fa tota aquesta allí, tota entaforada, que han pagat diners per ser-hi, per compartir suors i pudors, i fer cues de mitja hora per penjar un abric.
Ho respecto, però ves, em costa entendre-ho.
Potser simplement, ahir no era un bona nit
i qualsevol nit pot sortir el sol.

Tot està bé de veure per saber que no m'hi tornaran a veure.
(amb tot el carinyo pels que hi aneu, eh?, jo us continuo estimant igual ! )

La Rodoreda

Ahir vaig anar al teatre, dues vegades en quinze dies. Un retrobament amb les arts escèniques amb les quals no se ben bé per què havia renyit.

Ahir "La Plaça del Diamant" al TNC, 4 hores.
Vist així n'hi ha per marxar corrent, jo ja em resignava a fer una capcinadeta de tant en tant. L'única obra de teatre llarga que he vist i suportat estoicament i amb certa alegria ha estat la passió d'Esparreguera, i val a dir que el secret és que el meu "marit" fa de Sant Pere, ves.

Doncs ahir vaig sortir del TNC a les 12 de la nit gratament sorpresa:
1. Les entrades eren un regal per haver treballat durant uns anys a l'IEC i a la Fundació Mercè Rodoreda.
2. La Rodoreda és dramàtica i retorçuda, la punyatera, però brillant.
3.escenografia, la música, la velocitat que va agafant la peça, els punt d'humor que t'enganxa, els actors (t'oblides per sempre més que La Colometa te la cara de la Sílvia Munt), la companyia dels que hi vam anar, tot!

Tot em va agradar!

ps. A la foto, la Passió d'Esparreguera. Encerclat, el millor "marit" del món.

Fem un salt

No vull,
ni puc,
ni és el moment,
ni sabria com posar-m'hi
a reflexionar i emetre judicis de valor.

Vull,
puc,
i és el moment,
i se com posar-mi
a disfrutar i passar del que diran.

i saltar!!

Una imatge més que mil paraules

34

Som grans, oi?
Quan continues tenint la sensació que et sobra la força i et falta el temps,
creus que no pot ser.
Quan penses que encara està tot per fer i tot per viure,
creus que sempre com com ara.

Quan mires la cara de qui seu amb tu a la taula i veus:
en cada mirada, confiança;
en cada somriure, agraïment;
en cada ma, una festeta;
en cada braç, una abraçada;
en cada orella, una conversa pendent;
en cada ull, una admiració;
en cada llaví, un petó.

Només l'enyor dels qui no hi són ens demostra que ens hem fet grans i que som aquí per riure i sobretot per viure.
Ho crec i ho vull compartir.