Darrerament tinc aprensió a les dues hores abans d'anar a dormir. Per norma, per lògica o per costum són aquelles dues darreres hores on el cos, cansat i tip, es començar a relaxar. És estona de tele tonta, de fullejar el magazine de diumenge, de xatejar amb els que no es connecten al llarg del dia, de plegar mitjons i samarretes, de parlar per telèfon més de mitja hora seguida. Però porto tres setmanes incapaç de fer-ho... perquè els remordiments em cremen.
Sóc el suficienment disciplinada com per encaixar-ho dins els meus horaris. Tinc la suficient energia per posar-m'hi. Se tot el que hauria de saber per saber-ho tot i tot així... no ho se fer.
M'hi poso i m'encallo.
Engego i m'aturo.
Ordeno i desordeno.
Dues hores que durant molts anys m'han permès saber el que se suposa que se. Perquè se'm dóna bé la nit i pq em concentra el silenci dels carrers i la remor d'una tele encesa, una espelma que crema i la llet amb colacau.
I tot i tenir-ho tot.
Aquí estic... davant un full en blanc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada