
El dia que arribes a Santiago, la motxil·la pesa una mica menys, ha costat també menys llevar-te, i el camí és fa curt, cada cop més curt..
Com l'altra vegada vaig entrar a la Praza do Obradoiro amb la la pell de gallina, més feliç que mai i amb ganes de continuar caminant i caminant.
I de cop... s'ha acabat.
I quan t'asseus a terra i et treus els mitjons plens de pols, intentes recordar els mals moments, el cansament, aquelles estones en què et qüestiones perquè ho fas, el genoll de l'Anna, les picades de puça, els roncs dels albergs... els compeeds i el radiosalil... . i per molt que ho intentis no ho penses, només tens una sensació de fortalesa i que ets sents bé i que sobte ho comences a enyorar...





Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada