COLLONS COM PLOU

Evidentment el post d'ahir estava escrit sota la ressaca d'un cap setmana de gent, sopars, passejos i sol i d'això tanta alegria.

Avui és dilluns i avui tot era diferent. :-(
Ja he començat el dia a la feina dient bon dia com estàs i he rebut com a resposta un llardruc que hem deia "fatal !!"... i he pensat "que ten subnormal! que et fondràs a les masmorres si per mi ha de ser" i ja m'ha girat el dia.
I he acabat la tarda agafant la bici per anar a anglès quan m'he adonat que era parada al costat d'un semàfor i que les llàgrimes, fruit d'un pit oprimit i un cap col·lapsat, em mullaven els ulls.
I dins a casa, decideixo relaxar-me i deixar-ho tot a les fosques, i el cel, que no em en sent per em percep, s'ha posat negre i ...de cop un llamp i un tro estrepitós!!!! i m'ha agafat por, ho juro!!. He començat a pensar que un llamp s'enamoraria d'una de les tres bicis que tinc a la terrassa i que jo moriria socarrada al seu costat.... (ara he fet una mica de literatura, per treure foc a l'asuntU) però si, si he agafat por.
I la por m'ha relaxat i el xafec immens, torrencial, fort i espontani descarregava part del meu cansament, de la meva angoixa, dels meus nervis, d'aquest neguit que tot el dia em rossegava els ossos.

I com que en el fons som dèbils i molt poqueta cosa, una tormenta ens desastibilitza, pq al cap i a la fi mai deixarem de ser sensibles a l'entorn.

(i tot te una explicació, 18-O)