Un diumenge com avui, de fa 17 anys, jo tenia 17 anys.Arribava per la recent estrenada Ronda de Dalt al carrer Hort de la Vila a Sarrià, venia amb el tiets (perquè mon pare i ma mare, que no volten gaire, els havien convidat a Santander en alguna efemèride filatèlica) i tot el portava dins a les malates era nou (i bo!) pijames, tovalles, necesser, llençols, edredons ( la nòrdica començava a aparèixer per aquelles èpoques).
Recordo amb absoluta precisió tot el que va passar aquella tarda, que la Queta es va posar amb febre, que l'Antonieta em va caure fatal (i després ha resultat que és la persona amb qui més anys que compartit espai i sostre: 13 anys) que la Teresa va arribar a la una de la matinada pq el "borriquero" es va espatllar (La Renfe ja fracassava fa 17 anys als trens regionals... no existia el Catalunya express, tampoc!) i que quan va sortir de l'estació de sants buscava el pis de la seva tieta que vivia aprop i anava preguntant pels carrers "Where is Numancia street" i per sempre més va ser la 'Tieta Numància".
I recordo més coses
recordo l'endemà, que vaig estar molts minuts de rellotge fent i refent la cua de cavall que portava amb un llaç blanc (juro que és veritat), que vaig baixar caminant amb l'Anto i l'Àngels i que vaig conèixer la Clèries mirant els llistats de les classes.
Tot era nou, les classes, la gent, els llençols, els menjars, els carrers, la ciutat sencera a nou mesos de les Olimpiades del 92. Llavors no me'n vaig adonar de tot això, ni em considerava afortunada, ni ho vivia amb especial rellevància.
Ara, 17 anys després de quan tenia 17 anys, t'adones que signficà arribar a una ciutat que, llavors, sí tenia els braços oberts i on ens hi vam llençar de cop perque ens abracés i ens estimés amb la força, la inconsciència i la il·lusió que tot encara estava per fer, tot estava per viure.
I de fet, si tingués tot el temps del món, molts de vosaltres sabeu, que seria capaç de recordar-ho tot, la residència, les sortides al teatre, les sortides de nit, els fantàstic anys del pis, les rentadores rebentades, la llum a prendre passeig, les festes, el que teníem al moble bar, les amanides de pasta, el llit de barrots de la padrina, els exàmens, les primeres llicenciatures, els pocs crits i els mols i molts tips de riure, les primeres feines, els primers de tot. Els gustos i els disgustos, els amic que vàrem fer nous i que ara ja són vells i els que ja teníem i que ens han pres.
I lo millor, que 17 anys després de tenir 17 anys encara tot està per fer i tenim, més clar que mai, que tot està per viure i també riure.
Cursa de les dones
