
Fa tres anys quan vaig començar a fer servir la bici com a mitjà de transport per Barcelona; Em sentia 'admirada', els que anàvem en bici érem ben vistos, no contaminàvem, fèiem 'modern' i ajudaven a la ciutat a ser un ciutat més 'europea'.
Ara, i sobretot aquesta primavera estiu, he arrossegat sobre les meves espatlles insults, menysteniments i pitades: motos, cotxes i vianants tots contra les bicis. Ens hem tornat terroristes, incívics, maleducats, terroristes sobre pedals, una plaga a exterminar una llosa sobre rodes que de cop fa nosa.
I jo, orgullosa de ser ciclista urbana, defensora de les seves avantatges (menys diners en taxis, menys contaminació, salut i força a les cames) em sento ara mateix, pel fet de tenir dues bicis com si fos de lo pitjor de la ciutat...
No en tinc cap culpa que el bicing així triomfat (aplaudible, si, ho és, la iniciativa)
No en tinc cap culpa que el coi d'Ajuntament no hagi fotut ni mig kilòmetre més de carril bici mentre posa 6000 rodes al servei del ciutadà.
No en tinc cap culpa que hi hagi gent que es pensi que és l'amo sobre una bicicleta (també hi ha cotxes, motos i sobretot molts i molts vianants que foten els que els hi dóna la gana).
Potser si, potser sóc culpable de:
- Passar-me semàfors en vermell, us juro que mai m'hi he jugat la vida i ... que aixequi la ma qui anant a peu no n'ha creuat mai un.
- Pedalar damunt la vorera, tots ho hem fet, però jo no pito ni demano pas...
- Lligar la bici a un arbre o a una parera... que he de fer si no... deixar-la a l'abast del poble? la meva no és del bicing.....
De cop em sento trista
a mi... que em miraven i admiraven
m'insulten i em fan sentir culpable
de tenir dues bicis.
què faig ara? agafo el cotxe per anara a treballar?
vinga, va! No fotem!