La Mima venia de poble, molt de poble. Era poc fina de gestos i sobretot de paraules, no per això deixava de ser una persona educada, que sabia estar als llocs i tenia discurs i maneres (quan calia). Tenia un físic poc fi també, ni alta ni baixa (aquesta mida entre el 1.60 i 1.65) i més aviat amb formetes rodones de tot arreu. I sempre, sempre barrim-barrom, amunt i avall i depressa.Vivia a les Corts i tenir per tenir semblava que tingués un camió trailer aparcat a la zona verda, però no!. Els seus amics, al salt de la trententena li van regalar una bici.
La Mima va pensar "estan locos", i tots els seus amics, que consideraven el regal una aposta arriscada (així com la pantalla plana de l'any anterior i tots els pijames de felpa de la dècada dels 20 van ser èxit) poc es pensaven que la bici era un "triumfo" sense precedents.
Des d'aquell mateix hivern va començar a baixar a la platja amb bici i pujar-la al funicular de Vallvidrera per passejar per les Aigües. No fou fins la primavera que va començar a fer-la servir com mitjà de transport (per voreres, carrils bici i també, però poc, per la calçada -mama por) i amb aquest entranyable tros de ferro es va embrancar, vuit mesos després d'estrenar-la, a fer els 900 km que separen Roncesvalles de Santiago de Compostel·laa seguint el camí de Sant Jaume.
De tornada la Mima va deixar de concebre altre mitjà de transport que no fos la seva bici. Els seus amics van aconseguir que la petita camionera fos una sostenible i moderna en aquesta ciutat tan fashion (sense trens, ni llum, ni carrils bici, però fashion si!) i fins i tots els veïns d'escala li diuen "la de la bici".... "ojo l'ascensor que baixa la de la bici"!!!!
Divendres passat .... un cop de vent i un torrent d'aigua la van fotre terra al mig del carrer Tarragona a ella i la bici....
fi del primer capítol
(to be continued)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada