Ningú ens ho va dir

Ens portaven a classe per ser bones estudiants, per fer una carrera i per guanyar-nos la vida: que no hagis de dependre de ningú. Ens deien.
A mi em van ensenyar en horari extraescolar a fer punt de creu, macramé, mitja i tenia un tu-yo fet amb teler (això fa 25 anys, eh??) , però a casa meva, sobretot el meu pare feia més bona cara si anava a: anglès, mecanografia, informàtica i bàsquet. No tenia ni 12 anys !!.
Ens van educar per ser com ells, però no ho som.
La majoria vam arribar a la universitat, i vam ser bones estudiants.
Formo part d'un grup de gent i d'un ambient que vam començar a rebentar la nit molt d'hora i molt: però mai ens vam drogar, algú de tant en tant apareixia amb un peta però mai he vist més enllà d'això: vam ser bones filles.
Vam saber diferenciar amics de les amigues i no ens deixàvem tocar si no vèiem que allò anava amb sèrio: érem bones amigues i bones nòvies. ;)

Però hi ha una cosa que se'ls hi escapava com a persones de gènere femení també havíem de ser mares i ningú, ningú ni i als 7, ni als 17, ni als 25 et va dir com collons t'ho havies de fer.
Què n'hem de fer de tantes hores passades davant dels llibres? de tant demostrar que podíem dirigi? i que ho fèiem bé, de tant exigir que podíem cobrar més que ells si fèiem més i de millor manera?. Què n'hem de fer? Quan hem nascut per ser mares, per llevar-nos a les nits, per estriar-nos els pits, per treure mocs i fregar pitets.
Perquè ningú no ens va avisar de tot això!
No triguem a ser mares tant sols per què les relacions canviem, tardem en emancipar-nos , i cada cop som més líquids, sinó per moltes de les coses que es qüestionen amb una criatura sota el braç : "I ara què. Perquè ningú no em va avisar".

Va per totes vosaltres qui us trencat el cap i els colzes per situar-vos en un lloc merescut al mercat laboral i que amb el cap ben alt (i en detriment dels vostres espais personal , de salut, sou i parella) sou mares i sou treballadores.